Bòsnia i Hercegovina és un país que no es pot entendre a cop de titular. Cal recórrer-lo, observar-lo i escoltar-lo amb atenció. És un territori marcat per una història recent extremadament dura, però també per una riquesa cultural, natural i humana que sorprèn a cada quilòmetre.
Sortim de Belgrad ben d’hora al matí i ens dirigim per carretera cap a Bòsnia, entrant al país per un pas fronterer proper a Srebrenica. El paisatge és verd, muntanyós, aparentment tranquil. Però sota aquesta calma s’hi amaguen algunes de les ferides més profundes d’Europa.
La visita al memorial i cementiri de Srebrenica és una de les experiències més colpidores del viatge. Milers de làpides blanques, totes mirant cap al mateix punt, recorden el genocidi de 1995. El silenci pesa. Al museu, on entrem després, coincidim amb diversos autobusos de militars turcs que han vingut a conèixer la història del lloc, una mostra de com aquesta tragèdia continua sent un referent internacional. Per entendre realment què va passar aquí, la pel·lícula Quo Vadis, Aida? és gairebé imprescindible: dura, crua, però necessària per prendre consciència i entendre les cicatrius que encara avui continuen obertes.
Bòsnia és un país políticament i identitàriament fragmentat. Està dividida en entitats com la República Srpska, amb majoria de població bosniana d’origen serbi i una forta presència de banderes sèrbies, i altres regions amb una identitat clarament croata, sobretot a l’oest i al sud del país. Aquesta fragmentació és visible als carrers, a les institucions i fins i tot als relats històrics, i explica moltes de les tensions que encara perduren.
Més enllà del seu passat recent, Bòsnia ofereix molts altres llocs d’interès. Mostar, amb el seu famós pont Stari Most, reconstruït després de la guerra i símbol de reconciliació, és una visita imprescindible. També destaquen Blagaj, amb el monestir dervix situat al naixement del riu Buna; Jajce, amb les seves cascades dins la ciutat i un important llegat medieval; o el Parc Nacional de Sutjeska, on es troba la impressionant selva primària de Perućica, una de les últimes d’Europa.
Cal tenir present, però, que Bòsnia és encara avui un dels països amb més mines antipersona actives del continent. Tot i els esforços constants, grans zones rurals continuen sent perilloses. És molt important no sortir mai dels camins marcats i respectar tota la senyalització. Existeixen equips especialitzats que treballen des de fa dècades en la desactivació d’aquestes mines, una feina lenta però imprescindible per al futur del país.Bòsnia i Hercegovina és un país que no s’oblida fàcilment. És dur, però també profundament humà. I per entendre millor el conflicte dels Balcans, la cultura també ajuda: la cançó de Brams, Un secret t’havia de dir, és una bona porta d’entrada emocional a tot allò que aquí es respira i que costa tant de verbalitzar.
