Dubrovnik és una ciutat que, a l’estiu, gairebé no necessita presentació. Però arribar-hi al febrer és una experiència completament diferent. Sense creuers, sense multituds, amb els carrers tornant a ser dels veïns. Dormíem en un petit apartament molt acollidor, recentment reformat, com tants altres a la ciutat. La nostra amfitriona era una dona encantadora, profundament orgullosa de Dubrovnik i molt fan de la ciutat de Barcelona, on havia viatjat feia anys. Ens va sorprendre escoltar-la dir algunes paraules en català, dites amb afecte i naturalitat. Petits detalls que fan que un lloc se’t quedi.
Baixem al centre amb taxi. El conductor és proper i simpàtic, i de seguida ens explica la seva història: refugiat bosni durant la guerra dels anys noranta, va arribar a Dubrovnik fugint del conflicte i aquí va refer la seva vida. El seu relat és colpidor, però serè. Una vegada més, els Balcans ens recorden que el passat recent sempre viatja amb tu.
L’arribada al nucli antic és impactant. Les muralles, imponents, de pedra clara, s’aixequen directament sobre el mar. Dubrovnik és una fortalesa en tota regla. Si t’agraden els castells, les ciutats emmurallades i la història viva, aquesta és una parada obligatòria.
Passegem pel Stradun, l’avinguda principal, llisa i brillant per segles de pas. A banda i banda, palaus, esglésies i edificis civils expliquen la potència d’una ciutat que va saber governar-se sola durant segles. Al centre del nucli antic hi destaca la catedral de l’Assumpció de la Mare de Déu, d’estil barroc, construïda després del gran terratrèmol de 1667 i, segons la llegenda, finançada en part amb una donació de Ricard Cor de Lleó. A pocs metres, l’església de Sant Blai, patró de la ciutat, és un dels temples més estimats pels habitants de Dubrovnik i un punt clau de la vida religiosa i social.
El passeig continua entre edificis carregats d’història com el Palau del Rector, antiga seu del govern de la República de Ragusa, avui convertit en museu, o el Palau Sponza, un dels pocs edificis que va resistir el terratrèmol i que simbolitza la solidesa de la ciutat. També hi trobem el monestir franciscà, amb una de les farmàcies més antigues d’Europa encara en funcionament, un lloc on la història no s’exposa, sinó que es viu.
Ens perdem pels carrers empedrats, descobrint palaus, esglésies i places que expliquen segles de poder marítim, comerç i diplomàcia de l’antiga República de Ragusa. A mesura que el sol cau, pugem cap a les muralles. Veure com el sol s’amaga darrere l’Adriàtic, amb la ciutat als peus i el mar al fons, és una experiència difícil d’oblidar. Silenci, pedra i llum. Un d’aquells moments que no demanen càmera.
A l’avinguda principal, llisa i brillant per segles de pas. Aquí trobem un dels elements més emblemàtics de la ciutat: la font gran d’Onofrio. Construïda al segle XV, formava part d’un sistema hidràulic avançadíssim que portava aigua potable fins a la ciutat des de fonts situades a més de deu quilòmetres. Originalment, la font estava decorada amb dotze figures de gossos esculpits, per on brollava l’aigua. El gran terratrèmol de 1667 va destruir gairebé tota la decoració: totes les figures van quedar malmeses, excepte una, que encara avui resisteix com a testimoni silenciós del passat. La font no era només funcional, sinó símbol de prosperitat i enginy d’una ciutat que sabia cuidar la seva independència.
L’endemà tornem al centre per buscar un altre racó icònic: les Gornji Ugao Basketball Court, les famoses pistes de bàsquet situades just al costat de les muralles. Un espai viral, sí, però sobretot únic. Llançar un triple amb la fortalesa als peus i el mar de fons és gairebé irreal. Arribar-hi no és fàcil: carrers empedrats, estrets i molt costeruts. Però a Dubrovnik, com passa sovint, l’esforç sempre té recompensa.
Dubrovnik no es regala. És una ciutat que s’ha de caminar, pujar, suar i contemplar. Però fer-ho fora de temporada, quan el ritme baixa i la vida local aflora, és un privilegi.
Marxem amb la sensació d’haver-la conegut en la seva versió més íntima. Sabent que a l’estiu serà una altra ciutat. Però contents d’haver viscut aquesta.
