Després de passar el matí a Dubrovnik, reprenem la ruta cap al sud i ens dirigim cap a la frontera amb Montenegro. El canvi de paisatge és gairebé immediat: les muntanyes s’aixequen a tocar del mar i la carretera serpenteja entre penya-segats amb vistes a l’Adriàtic. Entrem al país i decidim fer-ho d’una manera molt especial, agafant el ferri de Kamenari a Lepetane, una travessia curta però preciosa que ens permet creuar la badia de Kotor mentre el sol juga amb les ombres de les muntanyes sobre l’aigua.
Montenegro és un país petit però intens. Durant segles va resistir l’Imperi Otomà des de les seves muntanyes, convertint-se en un dels pocs territoris balcànics que mai van ser totalment dominats. Més tard va formar part del Regne de Iugoslàvia i després de la Iugoslàvia socialista de Tito. Finalment, l’any 2006, va votar en referèndum separar-se de Sèrbia i esdevenir un estat independent. Des d’aleshores construeix una identitat pròpia, mirant cap a Europa però sense perdre el seu caràcter balcànic, fort, orgullós i molt lligat al territori.
Tot i que Podgorica és la capital administrativa, el cor històric i simbòlic del país és Cetinje, l’antiga capital reial i centre cultural. Cetinje conserva els palaus, museus i ambaixades que expliquen el Montenegro monàrquic. Podgorica, en canvi, és la capital funcional: on hi ha el govern, les institucions i la vida quotidiana. Aquesta dualitat reflecteix molt bé el país: passat i present conviuen constantment.
Després de la costa i la zona de Kotor —que tindrà el seu article propi— ens dirigim cap a Podgorica, on passem la nit. La ciutat no és monumental, però és viva, autèntica i molt local. Passegem per avingudes amples, cafès plens i barris que combinen arquitectura comunista amb edificis moderns. Un dels punts més emblemàtics és el Pont del Mil·lenni, que creua el riu Morača i connecta diferents parts de la ciutat. També ens acostem a la Torre del Rellotge (Sahat Kula), un dels pocs vestigis visibles del passat otomà, situada a prop del nucli antic de Stara Varoš, amb carrerons, mesquites i un aire clarament oriental.
La gran sorpresa arriba amb la Catedral de la Resurrecció de Crist, una església ortodoxa imponent tant per fora com per dins. A l’interior, a banda dels frescos tradicionals, hi ha una peculiaritat única: entre les figures santes apareixen representats alguns dirigents comunistes del segle XX pintats com a dimonis, una reinterpretació simbòlica molt potent de la història recent del país des del punt de vista religiós.
A la nit, sopem en un restaurant al costat de la zona del centre, amb ambient local, menjar contundent i aquell tracte proper tan balcànic. La gastronomia és senzilla però saborosa, basada en carn, verdures, formatges i pa, ideal per recuperar forces després de dies de carretera.
Montenegro ofereix molt més del que sembla a primer cop d’ull. A l’interior hi ha el Parc Nacional de Durmitor, amb el canó del riu Tara —un dels més profunds d’Europa—, llacs glacials i pobles de muntanya on el temps s’atura. A la costa, a banda de Kotor, destaquen Budva, amb muralles i platges, o Sveti Stefan, l’illot més fotografiat del país. Tot això en un territori petit, fàcil de recórrer i ple de contrastos.
Com a bons viatgers balcànics, no podem deixar de remarcar una cosa: si visites Montenegro —i en general qualsevol país dels Balcans— intenta coincidir amb un partit de bàsquet. L’ambient és únic, intens, emocional. Aquí el bàsquet no és un esport, és una religió compartida. I tot això encaixa perfectament amb un país orgullós, que també es reflecteix en una de les banderes més elegants i imperials de la regió: vermella, amb vores daurades i l’àguila bicèfala, símbol de força i identitat.
Montenegro és encara un diamant en brut. No està tan explotat turísticament com altres destinacions de la zona, però té tot el potencial per convertir-se en una de les grans joies d’Europa: natura, història, mar, muntanya i caràcter. Tenim la sensació d’estar trepitjant un país just abans del gran canvi.
I així, entre muntanyes, badies i capitals dobles, Montenegro es converteix en una altra peça clau del nostre viatge pels Balcans.
